Alberto Centeno: "He transformat la pressió en motivació i he descobert que així sóc millor àrbitre"
Notícies Generals | 09/03/2017
Albert Centeno és un dels àrbitres catalans que el 10 de març, rebrà un premi pel seu ascens a 1a Divisió Nacional de Futbol Sala. Ens explica els seus primers passos dins l’arbitratge i com viu els partits amb el seu germà, també àrbitre.
Alberto Centeno:

Quan va començar la teva il·lusió per l’arbitratge?

Tot va començar fa 17 anys, que és el temps que porto arbitrant i va ser d’una manera força curiosa, ja que el meu germà em va animar a entrar en aquest món. Ell ja feia temps que volia ser àrbitre a nivell escola i es va apuntar a un curset al qual em va arrossegar. Després d’aquest curs, em vaig adonar que m’agradava molt, i amb 19 anys ja vaig començar a arbitrar. Sempre m’havia agradat el futbol, i fer-me àrbitre era una bona manera de seguir vinculat a l’esport. En tots aquests anys m’he entregat per complet i ha acabat esdevenint una tasca més de la meva vida.

Per què vas decidir ser àrbitre de futbol sala?

Sempre he practicat tant futbol com futbol sala. Quan era petit era molt fàcil practicar les dues modalitats, ja que a totes les escoles hi havia una pista o un camp de futbol, però practicava més futbol sala i per això no ho vaig dubtar.  

Què t’ha aportat ser àrbitre en el teu dia a dia?

La visió que tinc del món de l’arbitratge ha anat canviant al llarg dels anys. Ara ho entenc com un element més de qualsevol esport, ja que som una figura necessària, però sense haver de convertir-nos mai en els protagonistes. Tot i això, és innegable que tenim un paper important perquè som els que impartim justícia. Ser àrbitre també m’ha permès canviar la meva forma de ser, perquè sempre he estat força tímid i l’arbitratge m’ha fet obrir-me més, relacionar-me amb molta gent i ser capaç de suportar molta pressió. Quan això ho trasllades a altres àmbits de la teva vida, com a la feina, et serveix i ho notes. He acabat transformant la pressió en motivació i he descobert que sóc millor àrbitre sota pressió.

L’arbitratge també m’ha donat seguretat en mi mateix i m’ha permès saber prendre decisions sense tenir en compte pressions externes i tenint clar sempre quina ha de ser la vara de mesura que haig d’utilitzar quan haig de decidir alguna cosa. Alhora, també he viscut noves experiències, com formar part del col·lectiu arbitral de les olimpíades de policies i bombers.

Quines diferències hi ha entre viure un partit com a jugador o com a àrbitre?

Des que sóc àrbitre tinc el defecte de fixar-me molt més en com actuen els àrbitres. Abans era una figura de la qual desconeixia la dificultat d’aquesta professió. I ara, sempre que algú critica el col·lectiu arbitral els animo a provar-ho perquè se n’adonin de la complexitat que té i de com allò més evident es transforma en quelcom complicat quan només tens unes dècimes de segons per decidir. La gent ha d’entendre que per més a prop que estiguis, no tindràs una millor visió. La diferència radica en el respecte que tinc pel col·lectiu i l’exercici que duen a terme. Ser àrbitre és participar del joc d’una altra manera.

Haver estat jugador em permet entendre millor les reaccions dels jugadors a la pista perquè són moments de molta tensió, i de reaccions ràpides i impulsives. Has de deixar que passin uns segons perquè tots ens adonem que estem en un partit i estem molt accelerats.

Recordes el teu primer partit? Què vas sentir?

Sí, el vaig arbitrar amb el meu germà. Abans, quan els àrbitres començaven, passaven per un període teòric i feien una classe pràctica –arbitrar un partit- acompanyat d’un àrbitre sènior. El meu primer partit va ser en una lliga escolar de Barcelona. La primera vegada em vaig sentir estrany però alhora em vaig adonar que podia valdre per arbitrar. L’arbitratge és una activitat que et permet aprendre coses noves i millorar a cada partit perquè mai no pots dir que ho saps tot. De fet, el final de la carrera de l’àrbitre arriba quan et sents millor i més ben preparat.

Quin és el teu millor record arbitrant?

Tinc molts bons records, començant per cadascun dels ascensos de categoria que he viscut perquè han estat grans alegries. El més recent seria l’ascens a Segona Divisió perquè em va costar molt. Vaig anar quatre vegades a Madrid, perquè van reduir les places d’àrbitres, i era molt complicat. Finalment, però, vaig aconseguir la plaça a la mateixa vegada que el meu germà i ara som parella arbitral.

Com és el fet d’arbitrar amb el teu germà?

A dia d’avui tot són avantatges perquè, tot i que ja havíem coincidit en altres moments de les nostres carreres, ara mateix som dues persones amb molta relació, molt ben compenetrades, i això també ho fa que siguem germans i que només ens portem 16 mesos. Al principi sí que era una mica cansat, ens veiem a totes hores, tant a casa com a les pistes, però com que ja no vivim junts, ens marquem les nostres pròpies exigències i la pista és el nostre punt de trobada. Ens entenem només amb una mirada o amb un gest i això amb altres àrbitres no ho puc fer, així com la coordinació que tenim per al prepartit, el partit i el postpartit. Tot i que som germans, no som iguals, i el que no aporta un, ho té l’altre, i viceversa. El meu germà és, a més, el meu major recolzament dins la pista quan alguna cosa no surt com voldria.

Quines diferències has notat en fer el salt de Segona a Primera Divisió Nacional?

Bàsicament, els equips són més professionals, els jugadors són més tècnics i tothom està més preparat. L’exigència dels partits és superior i es nota un gran canvi, però cada ascens implica tenir un període d’adaptació. A més, de Segona a Primera tots els partits s’enregistren, alguns es televisen i tot queda gravat. La part positiva d’aquesta repercussió és que tens més mecanismes per millorar i conèixer els jugadors. El meu germà i jo hem tingut la sort de xiular partits molt importants en pavellons plens a vessar, com el derbi del gener entre el Barça Lassa i el Catgas Energia, que va ser el primer televisat. Personalment, aquesta pressió em va bé perquè m’exigeix més i em fa arbitrar millor, així no em puc relaxar en cap moment.

Quins reptes t’has marcat ara que estàs a Primera Divisió?

Els reptes i les metes que em marco sempre acostumen a ser a mitjà o llarg termini i de retruc impliquen metes a curt termini, com millorar partit a partit tant a nivell físic com tècnic. M’agradaria aconseguir que m’assignessin més partits de la part alta de la taula, partits decisius per a la classificació o partits de la Copa d’Espanya. Per mi seria un gran èxit que els fruits de tot aquesta feina em permetessin arbitrar partits internacionals, però no ho tinc marcat com a objectiu perquè prefereixo concentrar-me en assolir coses més properes i gaudir de tots els partits.

El 10 de març rebràs un premi en la Nit de l’Arbitratge Català per haver pujat de categoria. Com valores la feina que està fent el CTAFS?

Com que fa molts anys que estic dins el CTAFS, he vist com ha evolucionat i com ha anat canviant tot, especialment els Comitès Tècnics d’Àrbitres. Hi ha hagut una gran progressió i s’està focalitzant molt en la part tècnica, pràctica i psicològica. El nombre d’hores que es dediquen a desenvolupar aquestes tres habilitats ha augmentat molt i s’està construint una base molt sòlida que donarà fruits a mitjà i llarg termini. Crec que, si no ho som ara, serem una de les millors regions pel que fa a Comitès Tècnics d’Àrbitres. De fet, els àrbitres només som una part de l’engranatge que fa créixer tot el futbol sala. El creixement, però, només s’aconsegueix amb dedicació per part de tots i més dels veterans, que hem de saber transmetre aquesta passió que ens han donat persones properes a nosaltres. 



Utilitzem cookies pròpies i de tercers. Si continua navegant, considerem que accepta el seu ús. Pot obtenir més informació, o bé conèixer com canviar la configuració, prement en Més informació.