* Guanyar, Marc, es pot convertir en una rutina?

Penso que la rutina a vegades implica monotonia, i la monotonia porta a connotacions negatives que no tenen massa a veure amb tot allò que s’ha de fer per guanyar. Per guanyar has de fer moltes coses bé. No pots permetre’t caure en la rutina si vols ser el millor.


* Quan s’aconsegueixen tots els títols possibles, es valora menys l’esforç que s’ha de fer per aconseguir-los?

Nosaltres no. Però sí que és veritat que en el món professional on treballem, en la societat en la que vivim, quan guanyes molt sovint es tendeix a no donar-hi el valor que pertoca. Sembla que ja sigui una cosa normal, fàcil, quan no és així. En qualsevol esport professional, quan un equip guanya molts títols, i molt seguits, s’ha de saber valorar. Senyal que les coses s’han fet molt bé.


* Ets entrenador del Barça des de l’any 2004. Com ha evolucionat aquest equip des de llavors?

L’equip d’ara no té res a veure amb el d’aleshores. Primer vam haver de fer un esforç dins de la casa perquè no tothom creia que això pogués arribar fins al punt on som ara. Vam haver de millorar a nivell de tot: de planificació de viatges, d’horaris d’entrenament, de material,… No va ser tasca fàcil. I al mateix temps també calia convèncer a la gent de fora del club, als jugadors. Se’ls havia de fer veure que això era un projecte seriós. Poc a poc ho hem anat fent i hem tingut la sort de poder arribar allà on somiàvem.


* Parla’ns una mica dels teus orígens dins d’aquest esport, Marc. Tu vas jugar a l’elit amb el Cacaolat i amb el Barça, però abans jugaves a futbol 11. Per què aquest canvi de futbol a futbol sala?

Amb 18 o 19 anys vaig començar primer d’INEFC, i al mateix temps jugava a futbol al Canovelles. Llavors era juvenil de tercer any. Havia jugat alguns minuts amb el primer equip a 3a divisió però jo ja veia que aquell somni de ser professional del futbol em quedava molt lluny. A INEFC vaig conèixer a un noi que era jugador internacional i competia a la divisió d’honor i em dèia “va, per què no vens a provar algun dia?”. Ho vaig provar i quan vaig acabar aquella temporada al Canovelles vaig dir-me: “saps què? Ja que no puc jugar a primera de futbol ho provaré a la primera de futbol sala”. I allà va començar tot.


* I et va enganxar. Per què, sincerament, què t’estimes més: el futbol o el futbol sala?

M’agrada tot. Sóc poliesportiu malaltís.


* A nivell tècnic i tàctic, futbol i futbol sala tenen gaire a veure?

Tècnicament tenen coses semblants. En ambdós casos, de fet, es juga amb el peu i amb una pilota. Tàcticament, però, són totalment diferents. El futbol sala té més coses dels esports indoors que del futbol gran, tot i que segurament el Barça actual és l’equip que més podríem dir que s’assembla al nostre esport. Juga amb espais reduïts, amb jugadors que tenen molta tècnica, jugadors que amb poc espai són capaços de fer moltes coses.


* És una tendència el fet d’utilitzar cada vegada més jugades a pilota aturada del futbol sala en el món del futbol?

Sempre havia pensat que en el futbol es treballaven massa poc les jugades de falta, les de córner. Crec que el Barça ha demostrat en els últims anys que si es treballa en aquesta línia es poden fer coses molt bones.


* Quan decideixes penjar les botes per fer d’entrenador?

Ho vaig tenir molt clar. Amb 29 anys, quan jugava, el meu cap ja anava més enllà. Sempre pensava si estàvem ben col·locats o coses d’aquest estil. Havia acabat INEFC i sempre havia tingut al cap que volia entrenar i la veritat és que ho vaig decidir molt ràpid. Sempre explico que al deixar de jugar tothom em dèia “ostres, com ho deus trobar a faltar, no?”, i la veritat és que no m’ha passat mai. Tenia clar que volia entrenar, és una feina molt dura i molt apassionant a la vegada. Hi ha hagut molt poques vegades que m’hagi passat allò d’“avui em vindria de gust jugar”. Fins i tot a nivell de “patxangues” prefereixo jugar a algun altre esport abans que a futbol sala.


* En l’epòca complicada que estem vivint actualment a nivell econòmic, creus que la base és una garantia per mantenir el nivell de competitivitat que s’ha assolit?

La base s’ha de tenir en compte sempre, independentment del moment, i treballar-la bé. El moment actual és difícil per qualsevol esport, i el futbol sala no n’és aliè. El bàsquet està patint, l’handbol, i fins i tot el futbol. Pel que sents al teu voltant, hi ha molts clubs grans que ho estan passant molt malament. Si degut a aquesta situació es decideix potenciar la cantera, possiblement ens trobem davant d’una de les poques coses positives del moment conjuntural negatiu que estem vivint.


* En quin nivell es troba actualment el futbol sala català?

Tenim a dos clubs a la primera divisió. Un d’històric, com el Marfil, que ha estat fidel a la filosofia del seu president. Sempre he dit que el Vicenç Garcia és una persona que es mereix un monument a Santa Coloma per tot el que ha fet pel poble i pel futbol sala. I després, nosaltres, que som més novells que ells en aquest esport. Fa relativament poc que el club ha decidit apostar per aquesta secció. Podríem dir que encara estem en un procés de creixement, ens queden moltes coses per fer. Després de Marfil i Barça, la veritat és que no hi ha massa equips catalans a la 2a divisió. Catalunya disposa de moltes llicències de jugadors de futbol sala i això es podria potenciar, però la veritat és que ara no és un moment fàcil per fer-ho.


* Abans d’acabar, i fent referència a la Gala Estrelles del proper dilluns, què representa per tu rebre el reconeixement de Millor Entrenador Català de Futbol Sala per segon any consecutiu?

Molta satisfacció. Sempre he dit que els reconeixements als entrenadors són conseqüència de guanyar coses. Jo ara tinc la sort d’estar treballant a una casa que m’ho permet aconseguir. Hi ha molt bons entrenadors que també mereixen aquest premi perquè estan fent una feina igual o millor que la nostra. Estic molt content de rebre aquest reconeixement i en dono les gràcies als clubs, a la gent i a la Federació.