Quan et vas començar a interessar per l’arbitratge?

Vaig descobrir l’arbitratge gràcies al meu tiet. Jo jugava a futbol sala i l’equip es va desfer. Ell em va preguntar si volia seguir en aquest món i com que li vaig dir que sí, em va portar a la Federació perquè m’apuntés al CTAFS. Al principi em va costar, però havia anat a veure el meu tiet arbitrar molts partits en pavellons i això em va ajudar. Quan vaig començar m’ho prenia com un hobby per als caps de setmana, però a mesura que vaig anar pujant categories vaig descobrir una altra faceta completament diferent d’aquest esport i em va encantar. El que vaig començar simplement per provar s’ha acabat convertint en la meva vida dels caps de setmana i em permet gaudir del futbol sala des d’una altra perspectiva.

Quines diferències has notat en fer el pas de jugadora a àrbitra?

És totalment diferent. Puc seguir gaudint del futbol sala des de primera línia, però des d’un altre punt de vista i sabent que tinc una enorme responsabilitat. A vegades enyoro ser jugadora, però en d’altres veig que prefereix-ho aquesta posició i aportar el meu gra de sorra al món de l’arbitratge i a l’espectacle en general. Sempre intento ajudar els equips perquè ho tinguin tot clar.

Què t’aporta haver estat jugadora?

En tot moment sé fer una lectura molt bona dels partits, perquè entenc com es pot sentir un jugador quan perd en l’últim minut o quan estan empatant i queden pocs segons. Alhora també sé com dirigir-me als entrenadors, als delegats  i als jugadors per demanar-los calma i fer-los entendre que encara queda molt temps i que en un segon tot pot canviar. Haver estat jugadora em permet saber com tractar també els nervis que es viuen en aquestes situacions i intentar que aquest neguit es quedi a la banqueta i no es converteixi en crits, queixes, etc. Intento tenir la capacitat d’entendre el que passa a les banquetes, ja que essent cronometradora és el que més controlo.

Com gestiones els teus nervis abans de començar un partit?

Sempre em prenc 10 minuts de relax total perquè, tot i que fa 15 anys que arbitro, encara estic nerviosa abans de començar, igual que els jugadors. Controlo els nervis concentrant-me al màxim en el partit i, sobretot, reflexionant 1 o 2 segons abans de prendre una decisió per no esdevenir la protagonista del matx. A vegades, si actues sense pensar prou en les conseqüències que pot tenir aturar un partit, pot ser que la teva decisió no sigui la correcta, i per això és millor pensar-s’ho i intentar parlar amb els delegats per calmar els nervis.

Per què vas triar ser àrbitre de futbol sala?

Tot i que el Futbol 11 m’encanta, l’espectacle que ofereix el futbol sala és inigualable. No el canviaria per res. A més, com que vaig jugar a futbol sala i és part de la meva vida, és el meu esport, no vaig dubtar-ho ni un segon.

Quina és la preparació d’un partit que ha de fer un àrbitre assistent/jutge de taula?

La preparació és especial i diferent a la dels àrbitres de pista perquè ells se centren més en el joc i decideixen sobre aquest, i si tenen algun dubte em pregunten a mi. Ells tracten més amb els jugadors i, puntualment, ens donen un cop de mà amb les banquetes per calmar la gent. Jo controlo i parlo constantment amb les persones que estan a la banda. Alhora, nosaltres ajudem els àrbitres de pista donant-los la nostra opinió i punt de vista. Hem de tenir molt clares situacions com si és una cinquena o sisena falta i, per tant, ha d’haver un tir des dels 10 metres o no.

Com és la relació amb els companys que estan a pista?

Sempre ha d’haver una comunicació fluida, i abans del partit ens deixem clar què esperem uns dels altres. És primordial la comunicació, perquè si ells passen per davant i tenen una pregunta, els hem de poder respondre ràpidament. És molt important que sàpiguen què els pots oferir i què volen ells de tu perquè així tot és més fàcil. Hi ha d’haver una confiança plena entre tots per ajudar-nos mútuament.

Què és el que t’ha aportat l’arbitratge?

M’ha permès créixer com a persona, tenir respecte per tothom i conèixer molta gent amb els mateixos gustos pel que fa a aquest esport. Hem pogut fer un grup d’amics des del qual ens recolzem i ens animem si algun dia un partit no ens ha sortit com hauríem volgut. Gràcies a aquest cercle d’amistats te n’adones que un partit és un dia i que al proper ja ho faràs millor.

Quins objectius t’has marcat?

El meu principal objectiu és mantenir-me en la categoria, seguir creixent i aprenent, perquè el nivell dels companys és molt alt i t’exigeix donar el millor de tu en cada partit. El més important és lluitar per mantenir-te, perquè és difícil arribar, però ho és més quedar-se. Si t’esforces, et concentres i dónes el màxim, segurament la recompensa la pots aconseguir, però això és quelcom que es veurà a final de temporada.

Quin és el teu millor record?

El dia que vaig saber que pujaria a Primera i vaig debutar. Va ser impressionant perquè, tot i dur els nervis per dins, em vaig trobar amb uns àrbitres que, quan van saber que era el meu primer partit, em van animar i em van assegurar que tot sortiria bé. I això em va transmetre molta calma i em va ajudar.

El 10 de març rebràs un premi en la Nit de l’Arbitratge Català per haver pujat de categoria. Com valores la feina que està fent el CTAFS de la LCFS?

La feina que fa el CTAFS ha millorat molt amb el pas dels anys, i cada vegada millora més. Es dóna molta importància a la figura de l’àrbitre, ens cuiden més i això és molt positiu. Veiem que realment no som els dolents de la pel·lícula i poc a poc menys gent ens veu com a tals. Som més protagonistes perquè tot plegat s’està professionalitzant i això suposa que l’exigència sigui més alta, tan física com mental. Per exemple, no pots perdre els nervis, has de saber concentrar-te i, un cop entres al pavelló, has de deixar tot el que passi fora a la porta.  Per això sempre has de donar el millor, per poder seguir evolucionant. A més, noto que cada cop més equips se n’adonen de la feina que fas i, quan s’acaba el partit, venen a agrair-te-la.