Nascut a Lleida fa 44 anys, Xavier Estrada Fernández, adscrit al Comitè Tècnic d'Àrbitres de la Federació Catalana de Futbol, està considerat en l'actualitat com el millor àrbitre de Primera Divisió. El Comitè Tècnic d’Àrbitres de la RFEF va distingir-lo amb aquest guardó la temporada 2018-2019 per les seves actuacions. També és l’esportista més reconegut en Gala de les Estrelles del Futbol Català, amb un total de 6 guardons en les seves vuit edicions. Disciplinat, constant i metòdic, assegura que viu un dels seus millors moments professionalment i es mostra molt agraït a les experiències que ha pogut viure gràcies a l’arbitratge.

Com està vivint la situació actual derivada de la pandèmia per la Covid-19?

Per començar vull agrair i destacar l’excel·lent tasca que està realitzant el personal mèdic, posant en risc la seva salut per vetllar per la nostra, així com la resta de professionals i treballadors que estan al peu del canó en aquestes circumstàncies adverses. En segon lloc, el meu màxim suport i condol a totes les famílies contagiades o que han perdut éssers estimats per culpa d’aquesta pandèmia. També m’agradaria fer una crida perquè la ciutadania fos responsable i seguís les indicacions de les autoritats sanitàries. El més important actualment és la salut de les persones, en detriment d’altres aspectes tan relatius com pot ser el futbol.

Com és un dia a la seva vida confinat al seu domicili?

Intento mantenir-me en forma i cuidar dels meus dos fills, de 8 i gairebé 3 anys. Planifiquem tasques diàries a nivell individual i familiar, amb activitats basades en l’aprenentatge i l’exercici físic. La situació s'ha allargat en el temps, i hem d'estar preparats per la tornada progressiva a la normalitat, en les pròximes setmanes i mesos.

Quina preparació realitza a nivell d’entrenament físic i psicològic per seguir en forma?

Malgrat que estem confinats, és imprescindible fer esport per activar-nos a nivell muscular i cerebral. En el meu cas, segueixo les pautes que m’envia diàriament el meu preparador físic i les adapto a les meves possibilitats, que són limitades. Tinc la sort de disposar d’una bicicleta estàtica, una cinta per córrer i material per entrenar-me, com peses i cintes. També aprofito el jardí per entrenar de la millor manera possible. En relació amb l’aspecte psicològic, segurament ho porto millor. Soc psicòleg de professió i intento buscar-li la part positiva a aquesta situació, transmetent calma i tranquil·litat a les persones que m’envolten.

Què recorda dels seus inicis xiulant en camps de Lleida?

Malgrat que porto 24 temporades a l’estament arbitral, recordo com si fos ahir el meu primer partit. Va ser un encontre d’alevins entre la UD Gardeny i el CF Ponts, a Lleida. Va ser un dia molt especial que mai oblidaré.

Què suposa per a vostè haver estat guardonat sis vegades a la Gala de les Estrelles del Futbol Català, convertint-se en l’esportista més premiat de l’esdeveniment?

Estic molt agraït perquè és un reconeixement a la meva trajectòria esportiva. És una motivació extra que m’esperona a seguir treballant de manera eficient i eficaç. He de mantenir aquest nivell d’exigència perquè som un referent per a molts àrbitres.

Què va sentir quan el van reconèixer com a millor àrbitre de Primera Divisió de la passada temporada?

Ser reconegut com a millor àrbitre de Primera Divisió és un orgull. M’anima a retornar la confiança que han dipositat en mi amb grans actuacions al terreny de joc. No només és un reconeixement a la meva figura, sinó a tots els companys que formem aquest equip.

Com viu la internacionalitat, xiulant partits de competicions europees?

És un autèntic privilegi. El fet de poder tenir l’oportunitat de viatjar a altres països i arbitrar competicions com la Champions o l’Europa League és una enorme satisfacció. Descobreixes noves cultures, diferents punts de vista i maneres d’entendre el futbol. T’enriqueix a nivell personal i professional.

Considera que és el millor àrbitre de la història del futbol català? Aspira a ser-ho?

No és el meu objectiu, això ho dirà la història. Des que vaig començar a arbitrar m’he centrat en realitzar la meva tasca el millor possible. Soc bastant exigent amb mi mateix, busco superar-me cada dia per oferir la meva millor versió. Inverteixo moltes hores al dia en l’arbitratge i no em suposa cap càrrega.

Té alguna assignatura pendent com ara xiular la final de la Copa del Rei, una Eurocopa, o uns Jocs Olímpics?

Evidentment que m’encantaria xiular una final de Copa del Rei i tornejos importants, però no fer-ho tampoc suposaria una decepció. Em faria especial il·lusió perquè són ambients i connotacions diferents dels que es poden veure en lliga regular. Pel que fa a la final de la Copa del Rei, un dels requisits per poder ser escollit és la internacionalitat. I des que la vaig assolir, el FC Barcelona ha arribat a la final de totes les edicions menys l’actual. Com a membre del CTA de l’FCF, no puc xiular a un equip català.

Com valora l’arribada de la tecnologia al futbol?

Positivament. El VAR és una eina que fa que certes situacions del joc es resolguin d’una manera més justa. La societat evoluciona i el futbol no podia donar l’esquena als avenços tecnològics. Estic convençut que amb el temps hi haurà modificacions.

Quina és la jugada més difícil de veure?

És aquella que quan arribes a casa et preguntes com no has pogut veure aquella acció. Amb la introducció del VAR, aquesta percepció ha canviat una mica en relació amb els anys anteriors. Sovint un fora de joc per centímetres o un possible penal eren decisions difícils de veure en funció de la teva posició al terreny de joc. En aquest sentit, l’arribada de la tecnologia al futbol ha ajudat que sigui més just.

Què és el millor i el pitjor de la seva professió?

Analitzant la situació des del punt de vista del col·lectiu, el pitjor probablement és que no hi hagi tants nois i noies àrbitres com a mi m’agradaria en comparació amb els jugadors. Desitjaria que d’alguna manera es pogués potenciar més el rol dels col·legiats no només en el futbol, sinó en qualsevol altra disciplina esportiva. Vist des de fora, el pitjor és la manca de valors que existeix, i ho dic des de la perspectiva que em dona haver estat anteriorment futbolista, i ara àrbitre en actiu i pare. La part positiva és que l’arbitratge és un màster de vida impagable. No hi ha cap universitat al món que pugui oferir l’experiència que l’arbitratge m’ha donat en tots els sentits.

Si hagués de triar un moment de la teva trajectòria esportiva, quin escolliria?

És realment complicat perquè he tingut l’oportunitat de viure molts moments, tant positius com negatius. Tanmateix, hi ha dues situacions que m’han marcat especialment. El primer és el meu debut, quan vaig haver de posar en pràctica tot allò que m’havien ensenyat i te n'adones que la interpretació del joc depèn de la pràctica, el temps i l’experiència. El segon és el debut aquesta temporada amb la meva assistent Guadalupe Porras, normalitzant la introducció de la dona a Primera Divisió. Tant de bo sigui l’inici d’altres ascensos de noies àrbitres.

Recorda alguna anècdota que l’hagi marcat en especial?

Les situacions que més et marquen són aquelles que experimentes amb una emoció molt intensa. Nosaltres, els àrbitres, també vivim moltes emocions al terreny de joc, algunes d’elles negatives com poden ser els insults o les agressions. En aquest sentit, la Federació Catalana de Futbol està realitzant una magnífica tasca de sensibilització a través de les seves campanyes durant els darrers anys i el nombre d’incidents violents s’està reduint notablement.

Quin ha estat el partit més especial que ha xiulat fins ara? I per quin motiu?

Seria complicat triar-ne només un, ja que cada partit té la seva història. Em sento molt afortunat d’haver tingut l’oportunitat d’arbitrar derbis madrilenys, andalusos, la Supercopa Grega, finals de Supercopa i Copa Catalunya, partits de la Selecció Catalana Absoluta i un llarg etcètera. No obstant això, abans de l’arribada del videoarbitratge, quan tenia un cap de setmana lliure a Primera Divisió aprofitava per xiular partits de la base a Lleida. M’encantava estar amb els més petits i poder dialogar amb ells. Hem de ser humils i agraïts i, en la mesura del possible, retornar al món del futbol l’oportunitat que ens ha brindat.

Quins reptes esportius li queden per complir?

Espero que encara me'n quedin molts. Fa poc es va retirar la limitació d’edat per arbitrar i serà el mateix CTA qui decidirà si es continua o no. Aquest fet és una motivació extra i fa que encara em prepari amb més ganes. És un tòpic, però el meu objectiu és gaudir partit a partit. El futbol no té memòria. Hem de viure el dia a dia.

Què li ha ensenyat l’arbitratge després de tant de temps?

Moltes coses. De fet, l’arbitratge em permet transmetre tots els coneixements que m’ha donat fora de l’àmbit esportiu com a pare. Valors com la disciplina, la neutralitat, la col·laboració, la solidaritat i el treball en equip. Si tingués l’oportunitat de tornar a néixer, tornaria a ser àrbitre.

Li agradaria seguir lligat d’alguna manera un cop es retiri?

Ja ho crec. Porto més de la meitat de la meva vida dedicada a l’arbitratge, invertint els caps de setmana en xiular partits tant de la base com amateurs i professionals. M’agradaria ajudar als altres a través dels meus coneixements i experiències.

El CTA de l’FCF ha tancat el curs de preinscripció per accedir al curset de nous àrbitres amb una xifra rècord de 1.003 aspirants. Com valora la tasca que porta a terme el CTA?

És una notícia extraordinària. El CTA de l’FCF porta a terme una magnífica tasca de captació i formació de les noves fornades d’àrbitres. Cada cop hi ha més nois i noies que volen dedicar-se a l’arbitratge i tenir una llarga carrera professional. El futur està assegurat.

Quin consell li donaria a un jove que vol dedicar-se a l’arbitratge?

Que pensi en gaudir del moment i se n’adoni si realment és la seva passió. Si no hi ha passió, quan no existeixi la motivació ho acabarà deixant. És important que no es fixi un objectiu molt elevat, s’ha d’anar a poc a poc, sense presses i tocant de peus a terra. Si es treballa bé, els somnis es poden fer realitat.