El blaugrana ens va rebre ahir a les instal·lacions de la Ciutat Esportiva Joan Gamper.


Durant tota la teva vida esportiva, has rebut molts premis i reconeixements a nivell mundial. Què va representar per tu rebre la distinció més important del futbol de casa nostra?

No m'ho esperava i em va fer molta il·lusió. És un reconeixement a la bona feina i veus com la gent et valora. És una sensació molt maca. I més, venint de casa teva, del teu entorn, que sempre costa més que se't valori.


És més exigent la gent de casa a l'hora de reconèixer la vostra feina?

Sí, però això és normal. Al final depenem una mica dels resultats. Tu ho pots fer molt bé i que el teu equip no guanyi, i el futbol en definitiva és un esport d'equip. La gent només veu si guanyes i el que perd és un fracassat. En aquest sentit, ha costat que arribin els reconeixements perquè abans no es guanyava. Ara és diferent. Ara és una passada. I a més de guanyar, es gaudeix de com s'està jugant. Ara tenim tots els reconeixements possibles, no només de casa, sinó mundials.


Set dels teus companys de vestidor estan nominats amb tu. Creus que això és un reconeixement al conjunt, tot i que siguin distincions individuals?

Sí, és que premis individuals en un esport que és col·lectiu és com injust. Fixa-t'hi, els porters no tenen mai premis, i també s'ho mereixen igual que els altres. Acostumen a ser els golejadors els que reben els reconeixements, ja que són els qui, al cap i a la fi, finalitzen la jugada i el premi ve pels gols. És un èxit que se s'hagin nominat set jugadors del Barça. No només guanyem lligues i champions, sinó que anem a la selecció espanyola i també guanyem eurocopes i mundials. Ara no ens n'adonem, però d'aquí 5 o 6 anys, quan hagi passat tota aquesta generació, serem recordats com els Lakers de fa 30 anys. Un equip històric. Ara no n'ets del tot conscient, perquè et dediques a viure el dia a dia, vols competir, vols guanyar. Imagino que quan t'ho mires des d'una altra perspectiva, quan ja estàs retirat, penses: "què vam fer?"


De fet, inclús ara els reconeixements arriben a situar-vos com el millor equip de la història. Si fas comparacions amb d'altres equips de llegenda, mai se'ls ha fet un reconeixement en actiu com el que s'està fent ara al Barça.

Sí, sí. S'han fet molt bé les coses i, a part, s'ha guanyat. I això va a missa. És el que dèiem abans del resultat. Ara el resultat juga a favor nostre i si a més l'equip juga bé, llavors ja ets al cel.


La Masia, el futbol formatiu de Can Barça és lloat a nivell mundial, però tots teniu "un pare i una mare", un origen en els clubs de base del nostre país. Consideres que els vostres èxits són també un reconeixement a la feina feta per tots aquests clubs?

I tant. Jo vinc del Terrassa, del Jàbac, el "Puyi" de la Pobla de Segur,... Al futbol català es treballa molt bé i hi ha matèria prima, es veuen futbolistes amb talent. Ara surt el Jordi Alba, ara surt el "Busi"... Imagina't, la quantitat de jugadors catalans que hi ha a primera! I tots venen de diferents clubs. De la Damm, del Sant Gabriel, del Banyoles, del Santes Creus, del Rubí... Després, la gran majoria acaben anant al Barça o a l'Espanyol i ja és més difícil, per exemple, trobar casos com el Piti del Rayo Vallecano que no ha passat mai ni pel primer equip del Barça ni de l'Espanyol. I això és perquè hi ha matèria prima, perquè hi ha entrenadors que treballen bé, perquè el futbol s'entén d'una manera especial a Catalunya, perquè tractem molt bé la pilota,... Barça i Espanyol són exemples en aquest sentit, de cantera. A Catalunya hi ha una gran cantera, es treballa molt bé l'esport en general i el futbol en concret. Parlant dels joves. No tots tindran cabuda al primer equip del Barça.


Tu recomanes als jugadors joves que prenguin l'aventura d'anar a jugar a altres països per tornar amb més coneixements, amb més futbol? És una alternativa vàlida, que el Cesc i el Piqué ens han demostrat que pot funcionar?

Sí, evidentment, i possiblement madures més ràpid com a futbolista anant a jugar fora. Veus un altre tipus de futbol. Un futbol més agressiu, més intens. A mi m'ha sortit bé quedant-me aquí, tot i que les coses no funcionaven al principi. I al final, per tossut o pel que sigui, uns quants hem anat aguantant - el Víctor, el Puyol, l'Andrés, jo - tot i que ens ha costat molt més per aquests resultats que no arribaven. Són diferents opcions, la gent ha de fer el que senti. Necessito marxar, necessito veure món,...? És una decisió personal. Si es veu d'aquesta manera, endavant! També es pot competir a fora. Mira el Cesc i el Piqué. Han tornat i estan donant un gran rendiment.


Seria també el cas de Cuenca...

L'Isaac és molt intel·ligent, perquè aquí veia que no disposaria de minuts i ara, a l'Ajax, jugarà, se sentirà important, i madurarà futbolísticament. És un club exigent i que, a més, juga a l'estil del Barça. En aquest sentit li ha encaixat tot. Per la lesió, per l'estil de futbol i perquè es tornarà a sentir futbolista.


Hem parlat del Barça, però a Catalunya, a l'estat espanyol i al món hi ha molt bons jugadors catalans. Catalunya és una potència futbolística a nivell mundial?

És complicat de dir sí o no, perquè per fer-ho hauríem de competir en una Eurocopa, en un Mundial. Però sí que és veritat que quan ens ajuntem per Nadal, que ni tan sols entrenem - només anem a l'hotel, dinem i estem junts - acabem competint bé. Hi ha grans jugadors: el Joan Verdú, el Sergio Garcia, els que venim del Barça, el Piti mateix, el Bojan que està fora, el Damià... És una hipòtesis, però que Catalunya competiria bé, no en tinc cap dubte.


Portes molts anys al màxim nivell, però tots sabem que en el món del futbol això, algun dia, s'acaba. Què hi ha després del Xavi jugador?

M'agradaria estar lligat al futbol i, si pot ser, a Can Barça. No sé fer res més que el futbol, no m'he dedicat a cap altra cosa. És la meva vida. Però ara mateix no sé com acabaré la meva carrera. Potser acabo molt saturat i vull estar un temps tranquil. Ara estic competint i la meva vida és competir. Vull estar al final de la Copa, la Champions, estic motivat per la lliga, ara torno de la lesió... això ara és el que em dóna vida. Després, ja ho veuré.


Dirigeixes a l'equip dins del camp. Si fossis entrenador, canviaries alguna cosa?

No, és que hi crec tant en aquesta filosofia... n'estic enamorat. A mi m'agrada com el Pep va portar a l'equip, i el Tito ara, i el Jordi. Són gent que ha mamat el barcelonisme. I aquest és l'engranatge que va posar en marxa Cruyff ja fa 30 anys. Jo estic enamorat d'això, no concebo el futbol de cap altra manera.


Les variants tàctiques de cada entrenador són matisos sobre un mateix model?

Jo he tingut molta sort. Els últims anys al Barça, a la selecció espanyola. He vist molts entrenadors i de tots n'he après una mica. El cas, per exemple, del Radomir Antic, que potser no era un enamorat del futbol del Barça, però es va adaptar bé, com el Serra Ferrer. Frank Rijkaard ens va proposar aquella pressió a dalt que va ser com una revolució. El Pep va dir "ara jugarem des de darrera, farem el 2 contra 1 amb el porter", i la primera reacció va ser "però què dius?", i després mira com ens va anar. Del Bosque, en canvi, és més tàctic, treballa molt més el sistema defensiu i ens deixa més lliures davant. Amb Luis Aragonés jugàvem més al contraatac, buscàvem fer el gol ràpid i després estar 15 minuts aguantant i sortir de nou al contraatac. Diferent. N'he après de tothom.


Ets un dels més ben posicionats a l'hora de revalidar el títol de Millor Jugador Català de l'any. Però, si no ets tu, qui t'agradaria que guanyés aquest premi?

Home, doncs el "Busi". Jo he votat per ell. Crec que encara no té el reconeixement mundial que es mereix com el gran futbolista que és. O també m'agradaria molt que el premi fos pel Víctor Valdés. Un dels dos. D'alguna manera, hi ha companys que no tenen el reconeixement de la premsa que, segons la meva opinió, es mereixen. El Messi, per exemple, ja té el aquest reconeixement, o l'Andrés, o jo. A mi em va passar en el seu moment, i al Valdés potser encara li passa ara. Ell i el Busquets no tenen consideració de megacracks, i s'ho mereixen perquè són els millors a la seva posició.




Fotografies: Miguel Ruiz - FCB, per la FCF