Jordi Cruyff (Amsterdam, 1974), tècnic del Chongqing Lifan xinès, impartirà la conferència ‘Com implementar una filosofia de joc propi en un futbol diferent’ aquest divendres 15 de novembre al 8è Dia de l’Entrenador. Treballador incansable, innovador i detallista, reconeix que durant la seva infància i joventut el cognom Cruyff li va suposar una enorme pressió. Amb el pas del temps, però, va adonar-se que havia de seguir el seu propi camí i intentar triomfar amb les seves idees. Es considera un privilegiat per poder viure del futbol.

El proper divendres 15 de novembre participarà com a ponent al 8è Dia de l’Entrenador que organitza la Federació Catalana de Futbol. Què creu que pot aportar la seva conferència als tècnics que assisteixin?

Crec que puc aportar la meva visió del futbol des de la Direcció Esportiva i com a entrenador. He tingut la sort de poder viure diferents experiències professionals a l’estranger. Quan marxes fora de casa, has de ser capaç d’adaptar-te a una nova cultura, metodologia, idioma i costums.

Li fa una especial il·lusió col·laborar amb l’FCF, on el seu pare va ser Seleccionador Absolut?

Sí, naturalment. El meu pare sempre es va sentir molt acollit a Catalunya, amb un fort lligam amb la Federació Catalana de Futbol durant la seva etapa com a Seleccionador Absolut. Tinc moltes ganes que arribi divendres per retrobar-me amb antics companys i amics.

Com creu que va influir la figura del Johan en la imatge de Catalunya a nivell internacional?

La figura del meu pare es divideix en tres àrees diferents: la Selecció Holandesa, l’Ajax i el Barça. Com a tècnic blaugrana durant el Dream Team, va posar les bases d’un futbol que, posteriorment, altres tècnics han anat modernitzant amb el pas del temps. Gràcies, en bona part, als èxits del Barça en els darrers 25 anys, Catalunya s’ha situat en un primer pla a nivell internacional. Per a mi és un autèntic honor veure amb l’estima que la gent parla d’ell com una excel·lent persona i com a ideòleg del futbol. De fet, és de les poques persones que té dos estadis que porten el seu nom, un a Amsterdam i l’altre a Barcelona.

Quin record guarda de la seva etapa defensant la samarreta de la Selecció Catalana Absoluta?

En aquella època estava a la Premier. No vaig jugar tant com m’hagués agradat amb Catalunya perquè a Anglaterra la lliga no s’atura al Nadal. Malgrat això, sempre que el calendari ho permetia, parlava amb els entrenadors perquè em deixessin venir a jugar amb la Selecció. Em feia molta il·lusió tornar a casa.

Sempre va tenir clar que voldria ser entrenador un cop pengés les botes com a futbolista?

No. En la meva darrera temporada com a futbolista amb 36 anys tenia molts problemes de genolls. Va ser aleshores quan vaig decidir compaginar la meva tasca com a jugador amb la d’ajudant de tècnic assistent. En aquell moment vaig adonar-me que les banquetes no m’il·lusionaven especialment i vaig acceptar una oferta d’un club de Xipre per treballar en la Direcció Esportiva. Passats uns anys i ja al Maccabi Tel Aviv, es va produir un canvi d’entrenador i ens jugàvem la temporada en un mes. Vam considerar que portar un tècnic de fora era massa arriscat, ja que no hi havia el període de temps necessari per adaptar-se a la lliga i conèixer els jugadors. Vam decidir que la millor solució era que dirigís jo l’equip, i els resultats van ser realment positius: vuit victòries i un empat en nou partits.

En els seus inicis, va visitar algun club de primer nivell per conèixer de primera mà la seva metodologia de treball?

No, no vaig tenir temps. Tanmateix, sí que parlo sovint amb gent del món del futbol. A més, en la meva etapa com a director esportiu del Maccabi Tel Aviv, vaig poder aprendre d’entrenadors que després van dirigir equips com la Fiorentina, l’Ajax o el Fulham.

Què és el que més li agrada de la seva professió?

El que més m’agrada és quan veig que els jugadors entenen els conceptes durant els entrenaments i després els apliquen al partit. Si, a més, s’aconsegueix guanyar, doble alegria.

I el que menys?

L’estrès que generen algunes situacions i l’escassa paciència que existeix avui en dia amb els entrenadors. Es busquen resultats immediats i, si no arriben, hi ha canvis.

Què destacaria dels entrenadors catalans que estan dirigint a l’elit del futbol espanyol i europeu?

És un motiu d’orgull. Els joves entrenadors catalans i espanyols cada cop estan més preparats i saben que parlar idiomes és imprescindible si volen tenir una carrera internacional.

Quin consell li donaria a un entrenador que està començant?

Li diria que estigués obert a totes les idees, que escoltés, que pensés i que seguís el seu propi camí. Que si ha de fracassar, que sigui amb les seves idees. L'animaria a intentar aprendre diàriament i que s’esforcés per ser cada dia millor. Hi ha molts camins que et poden portar a l’èxit.

El passat 27 d’agost es va inaugurar l’Estadi Johan Cruyff amb un partit entre el Juvenil del FC Barcelona i de l’Ajax. Com recorda aquell moment?

Va ser un moment únic i inoblidable. Tant l’Ajax com el Barça han tingut gestos preciosos cap a la figura del meu pare. Han passat més de tres anys de la seva mort i la gent encara el té molt present en les seves vides. M’emociona veure el llegat que ha deixat. Només tinc paraules d’agraïment per totes aquestes mostres d’admiració, estima i respecte.

Què representa per a vostè portar el cognom de Cruyff per tot el món?

Durant molts anys va ser una pressió enorme. A la gent li agrada molt comparar, i aquesta era una comparació impossible de guanyar. Des que era nen vaig assimilar que mai podria arribar a ser com el meu pare. Era un dels escollits, el seu nom ha passat a la història. Jo em sento un privilegiat de poder dedicar-me al futbol i intento ser millor dia a dia.

INSCRIPCIONS

TRÍPTIC INFORMATIU