Entre les principals virtuts de Marc Tolrà (Barcelona, 27-01-1991) destaca un potent xut amb la cama dreta, una gran intel·ligència tàctica, una enorme visió de joc i una precisió quirúrgica en les jugades a pilota aturada.

Què suposa per a tu haver estat guardonat com a ‘Millor Jugador de Futbol Sala’ en la 6a Gala de les Estrelles?

No m’ho esperava. Estic agraït a la Federació Catalana de Futbol per aquest reconeixement. Ser considerat el millor jugador català de futbol sala m’omple d’il·lusió, ja que el nivell actual és molt alt. No obstant això, el més important és l’equip i dono prioritat als títols col·lectius. Un jugador que practiqui un esport grupal no arriba enlloc sense els seus companys.

Com et vas assabentar de la notícia?

M’ho va comunicar el nostre cap de premsa. Recordo que l’any passat vaig assistir a la gala com a nominat. Ha estat una grata sorpresa.

Com valores el fet d’emportar-te el guardó per davant de dos grans candidats com són Adolfo Fernández i Sergio Sierra ‘Sepe’?

Són dos grans jugadors que també han fet mèrits per estar entre els millors. He compartit vestuari amb ells i tenen una qualitat impressionant. Tenir a dos adversaris d’un nivell tan alt encara dóna més rellevància al premi. El més positiu és que cada vegada hi ha més jugadors catalans que arriben a competir en categories elevades i a disputar campionats  internacionals.

Com van ser els teus inicis en el futbol sala?

Vaig començar amb vuit anys. En aquella època practicava karate i uns amics meus que jugaven a futbol sala em van convèncer per anar a provar un dia. El meu primer entrenador va ser Jordi Illa, que ara és el nostre preparador físic al Barça. Vaig anar millorant amb el pas de les temporades fins que el Barça ens va fitxar al meu germà i a mi. Un cop al club, vaig adonar-me que podria dedicar-me professionalment i vaig lluitar per aconseguir-ho. Sóc un privilegiat perquè visc de la meva passió.

Quina anàlisis fas del futbol sala base català?

Catalunya sempre ha tingut grans seleccions en categories inferiors. He tingut la gran sort de jugar moltes vegades amb la Selecció quan era petit i he coincidit amb futbolistes que després han arribat a l’elit. Tot i això, me’n recordo que era complicat vèncer i ens costava estar entre els millors. Ens quedàvem sovint a les portes de guanyar els campionats. Des de fa anys, però, Catalunya és una de les seleccions pioneres d’Espanya en totes les categories. Això demostra com ha progressat el futbol sala català en les últimes temporades.

Què significa per a tu vestir la samarreta de Catalunya?

Vestir la samarreta del país és un orgull. Hi ha molts sacrificis que no es veuen perquè aquesta Selecció segueixi endavant. Tot el que sigui col·laborar perquè continuï creixent és positiu. El més satisfactori és veure com els joves jugadors tenen il·lusió per defensar aquests colors.

T’hauria agradat jugar contra Brasil?

Sí, per suposat. Va ser una llàstima no poder jugar aquells dos partits.

Amb la Selecció Catalana Absoluta has disputat un parell d’amistosos davant Andorra. Quin record guardes d’aquella experiència?

Va ser molt agradable. Vam anar a Andorra tres o quatre dies. Sempre és bonic coincidir amb jugadors d’altres clubs que fa temps que no veus. És una manera de donar rellevància a la Selecció Catalana i d’intentar que tingui repercussió internacional. És important que la gent vegi que Catalunya pot competir contra qualsevol rival i que compta amb jugadors de primer nivell mundial.

En el curs 2012-13, vas completar la pretemporada amb el primer equip i vas tenir l’oportunitat de disputar alguns partits oficials per cobrir les baixes de jugadors importants. Com recordes el dia del teu debut amb el primer equip?

El tinc gravat en la memòria. L’esforç, dedicació i constància de tants anys es van veure recompensats aquell dia. Debutar amb el primer equip era el meu desig des que vaig arribar a les categories inferiors del Barça. A més, la secció començava en aquell moment un cicle guanyador amb futbolistes de primer nivell, i era complicat fer-se un forat amb tanta competència.

L’any 2013 vas marxar cedit al Club Deportivo Xota. Què van significar per a tu aquelles dues temporades al conjunt navarrès?

Va ser una decisió meditada. Creia que m’estava quedant estancat i necessitava revifar la meva carrera. Vaig considerar que marxar a Navarra era una bona oportunitat per seguir creixent com a jugador. Alguns companys meus que havien jugat allà em van assegurar que era un gran club. Tot i estar fora de casa, va ser una experiència molt positiva. L’ambient era extraordinari, em van acollir genial des del primer dia. A més, la comunicació en tren amb Barcelona era fantàstica i tornava a casa cada quinze dies. Vaig créixer molt tant a nivell personal com professional.

Després de dos anys tornes al Barça. Estaves preparat per afrontar aquest nou repte?

M’agradaria pensar que sí, però sóc conscient que no. La segona temporada al Xota va ser excel·lent, jugant molt i amb bons números. Tenia pes a l’equip. No obstant això, el Barça és diferent de qualsevol club i em va costar molt adaptar-me. La pressió que hi ha aquí no tenia res a veure amb la de Navarra. Vulguis o no, l’escut pesa. Quan vaig tornar només tenia 24 anys i compartia vestuari amb futbolistes experimentats, amb un gran recorregut. Venia a guanyar-me un lloc i a demostrar que tenia nivell per jugar al Barça. Els primers mesos van ser durs, però amb el temps vaig donar el millor de mi.

Quins objectius us heu marcat per aquesta temporada?

L’objectiu és intentar arribar a totes les finals per guanyar els màxims títols possibles. Som ambiciosos i volem aixecar la UEFA Futsal Cup, la Copa del Rei, la Copa d’Espanya i la Lliga. Vam començar bé la temporada guanyant la Copa Catalunya. El Barça és el millor club del món, l’exigència és brutal i hem d’intentar estar a l’altura.

I els teus reptes personals?

Seguir millorant dia a dia, i aportar el meu gra de sorra perquè l’equip guanyi títols.

El 5 de desembre de l’any passat et vas estrenar amb la Selecció Espanyola Absoluta en un dels amistosos contra Hongria. El partit va acabar amb victòria per 1 a 5. Millor impossible?

Sí, va anar molt bé. Per mi arribar a la Selecció Espanyola Absoluta és el màxim. No hi ha res més. És on puc competir internacionalment disputant Europeus i Mundials.