Tot i que no ha aconseguit el premi, Garrote afirma que aquesta nominació ja és tot un èxit per al futbol femení català.

El gol que vas marcar de falta des del mig del camp la temporada passada davant la Reial Societat ha estat un dels elegits com a millor gol català per a la 6ª edició de la Gala de les Estrelles. Com vas reaccionar quan et vas assabentar?

Qui em va donar la notícia va ser la meva germana. Jo estava a l’escola i, com que ella estava malalta, em va trucar per dir-m’ho. La veritat és que em vaig quedar una mica sorpresa perquè en la situació en la que estàvem l’any passat, no pensava que hi hagués gaire seguidors. Que el meu gol hagi estat elegit entre un dels millors és un orgull i estic molt contenta.

Quan vas marcar aquest gran gol, vas ser conscient de l’impacte que podia tenir?

No, perquè a l’estar en una situació delicada, en marcar el gol vaig pensar que era necessari en aquell moment, ja que significava l’empat. Amb la ratxa que portàvem l’any passat era un gol que ens podia donar vida per aconseguir els tres punts que tant desitjàvem la temporada passada. No vaig pensar més enllà.

Aquest tipus de llançament de faltes els acostumeu a entrenar?

L’any passat no acostumàvem a practicar els llançaments de falta llunyans. En aquell partit, però, estava amb moltíssima confiança. Vaig veure a la portera col·locada al segon pal i creia que tindria millor finalització si xutava directament a porteria abans que centrar-la, perquè tal com estava situada sabia que podia sortir bé a blocar. Des de la banda, l’entrenador em va donar la pista de fixar-me en la portera, però ja ho tenia clar i ho vaig provar. No tenia res a perdre.

Has estat l’única jugadora candidata a millor gol, juntament amb Jordi Mboula, del AS Mònaco, i Xavi Ferrón de la UE Figueres. T’hagués fet il·lusió guanyar el premi per davant d’ells?

Sí, perquè un premi com aquest no es guanya tots els dies. Em sento orgullosa d’haver estat nominada juntament amb dos grans jugadors com [Jordi] Mboula i Xavi [Ferrón]. Per al futbol femení hagués anat molt bé guanyar-lo, però això estava en mans de la gent.

Aquests tipus de nominacions demostren que el futbol femení té un gran potencial i molt més creixement?

A la vista està. Que et nominin juntament amb dos jugadors masculins de categoria excel·lent i d’un nivell molt i molt bo, com són ells dos, te n’adones que sí que hi ha gent darrere mirant el femení, encara que nosaltres no ho percebem directament. Són detalls que t’enorgulleixen de la gent que et segueix i perquè s’està apostant pel futbol femení.

Així doncs, què en penses del projecte #Orgullosa que va engegar al juny l’FCF per promocionar el futbol femení?

Us hem de donar les gràcies perquè necessitem aquest tipus d’ajudes. S’ha de començar per alguna cosa i us hem d’estar agraïts als que aposteu i feu coses pel futbol femení, perquè gràcies a vosaltres està creixent aquesta categoria tal com volem i com hauria de ser.

Enguany, amb el canvi d’entrenador i sota les ordres de Joan Bacardit, a l’Espanyol heu renovat energies i us plantegeu els partits de manera diferent?

Sí. El treball del Joan i del Rubén va començar a finals de la temporada passada, i en els últims sis partits ja es veia com estava l’equip. Que ens donessin la notícia que el Joan continuava ens va donar plena confiança cap a ell i així seguim. Es demostra cada setmana, estem encantades amb la seva feina. A nivell d’entrenador ens ha aportat moltíssim, és un més amb qui podem recolzar-nos. Crec que és bo que un entrenador ens doni aquest tipus de confiança, tant per coses esportives com en els aspectes personals. L’equip va fer un canvi de xip, cada una ha recuperat la confiança en si mateixa i això s’està notant al camp i a la tasca que realitzem entre setmana.

La temporada 2016-17 vas fer una bona campanya, però aquest any encara no has pogut debutar a causa d’una lesió al genoll que t’ha obligat a passar pel quiròfan. Com ho estàs vivint?

Des de l’agost, quan van començar els problemes amb el genoll, que no ho estava passant molt bé, però ara em trobo en un moment bo. No li vaig donar molta importància fins a principis de setembre, quan veia que el dolor augmentava i no hi havia solució. Crec que el quiròfan era l’única manera que tenia per arreglar-ho i he preferit recuperar-me ara que és principi de temporada i així poder ajudar a les companyes el que resta de curs. Des que vaig passar per quiròfan tinc la ment positiva, que així segur que tot va millor.

Què significa tenir a la teva germana com a companya d’equip?

Té el seu costat bo i el seu costat dolent, com tot. La part bona de tenir a la meva germana és que quan coincidim en el camp jo em sento més segura perquè sé que en qualsevol moment estarà ella per donar-me ànims, igual que les meves companyes, però és diferent. La part dolenta és que podem tenir més enganxades i discussions per la confiança que tenim, i això de cara a les companyes i a la imatge que podem donar no queda gaire bé. No canviaria per res la meva carrera perquè m’encanta compartir-la amb la meva germana, tal com ho hem fet des de petites.

Quin és l’objectiu que us heu marcat amb l’Espanyol aquesta temporada?

L’objectiu principal era millorar la temporada passada i veient com estem el repte és entrar a la Copa de la Reina. No anem malament encaminades, però ara ve la tempesta i aquí és on es veurà fins a quin punt estem capacitades. Volem fer un bon paper, sobretot a nivell d’imatge i intensitat, que és el que més va faltar l’any passat.

I a nivell personal?

El meu repte és mantenir a l’Espanyol on es mereix. Vull millorar a cada entrenament i en cada partit com a jugadora, com a persona, i aportar a l’equip tot el que pugui. Si les lesions m’ho permeten ho intentarem.

T’agrada seguir partits de futbol femení en el teu temps lliure o prefereixes desconnectar?

Sóc una persona que m’atabalo molt i intento centrar-me el 100% en el futbol quan estic amb el meu club i quan treballo per a ell. En el meu temps lliure sí que he anat a veure algun partit, però prefereixo dedicar-lo més a la meva família o als amics, i separar així el que és la feina amb la part personal.

Quina anàlisi faries del nivell que té actualment el futbol femení català?

Si mirem enrere podem veure que actualment està creixent una barbaritat, ja no només a Catalunya, sinó a tot Espanya i a Europa. Esperem que aquest creixement continuï. Cada vegada hi ha més jugadores bones que vénen aquí i els hi és igual l’horari i la despesa que  hagin de fer, que segueixen jugant podent dedicar-se a una altra cosa. Em dóna molt d’orgull veure com arriben les més petites de l’Espanyol a entrenar, amb un somriure, tot i els diners que han d’invertir, l’horari que tenen... Això m’encanta, i amb esforç hi ha recompensa.

Quan viatgeu amb l’equip per tot el territori, es nota l’augment de seguiment en el futbol femení?

Sí, la veritat és que quan viatgem em sorprenen molt les aficions que vénen. Cada vegada hi ha més gent enganxada al futbol femení, moltes persones m’ho han dit, que els agrada més que el masculí i això et fa somriure. És una energia extra que et serveix per no abaixar els braços quan vius una situació adversa, com per exemple en el meu cas, que després de la lesió et donen ganes de deixar-ho tot. Aquesta gent ve i et diu ‘va anima’t, que estem com a bojos pel futbol femení, continueu així perquè la feina que esteu fent és espectacular’. Paraules com aquestes t’omplen d’energia per continuar.

T’agradaria rebre la trucada de la Seleccionadora Catalana Absoluta?

Sí, i tant. Tot el que sigui representar a Catalunya m’encanta.  Ja he tingut l’oportunitat de fer-ho a les categories inferiors i són experiències boniques i en les que aprens molt dels seleccionadors i de les companyes, de les millors de Catalunya. Si em trobo bé físicament m’agradaria molt que em truqués.