Imagini el següent escenari: vostè és empentat violenta i malèvolament per un tercer cap a una tanca que es troba a pocs centímetres de la seva cara. A conseqüència de l'impacte es produeixen dues ferides, una en el front que requereix sutura, i altre al costat de l'ull esquerre que li deixarà en el futur amb una cicatriu de quatre centímetres. Aquesta acció suposarà, quasi amb tota seguretat, que en cas de denúncia, un jutge penal examini els fets. Aquest, probablement recorrerà a l'article 147 del Codi Penal, on es recullen com a delicte les lesions que produeixi un menyscabament en la integritat corporal i que requereixi la seva curació per assistència facultativa. Al seu torn, la mateixa disposició preveu que tal acció es castigui amb una pena de presó de sis mesos a tres anys.
 

Fins aquí, tot normal. Si aquests mateixos fets passessin dins d'un camp de futbol el més greu que li pogués ocórrer a l'autor de les lesions seria la imposició d'una sanció disciplinària esportiva, consistent en la prohibició per jugar durant un nombre més o menys elevat de partits. Això és, precisament, el que va passar fa uns anys durant un partit de veterans entre els equips del Deportivo Coia i el Farol, ambdós de la localitat de Vilaboa, a on un jugador de l'equip que anava guanyant protegia la pilota en el córner perquè transcorregués el temps. En aquesta situació típica d'un partit de futbol, un jugador de l'equip rival va empentar amb ràbia a un altre, de forma que el primer va impactar amb una tanca, produint-li les ferides ja descrites.

L'explicació de què aquestes accions violentes en un terreny de joc no siguin jutjades per tribunals penals és que, per regla general, són tolerades i acceptades per la major part dels implicats en el joc. S'acostuma a assenyalar que un esportista presta un consentiment previ en participar en la competició esportiva i que, per això, assumeix els riscos que sorgeixin de forma natural de la disciplina esportiva que escull lliurement practicar.

Un altre argument per aïllar la violència esportiva enfront de les sancions penals té com a pilar la convicció que els esportistes no actuen dolosament, sinó que quan s'embarquen en la pràctica esportiva els motius són lúdics, de diversió i no per causar danys a tercers. Per això, s'entén que les lesions resultades són casos fortuïts sense intencionalitat.
 

Aquest panorama, però, comença a canviar. A conseqüència de les crítiques que en els darrers anys s'ha anat abocant al tractament de no totes, però sí algunes manifestacions violentes de l'esport, s'ha anat prenent consciència progressivament que tal espai d'immunitat era més que qüestionable. I és que els arguments anteriors són clarament qüestionables. Respecte del primer s'ha objectat el valor del consentiment que tàcitament atorga l'esportista quan es disposa a practicar un esport i és que aquell es limita a assumir els riscos que deriven de les accions o contactes corporals permesos per les regles o pels usos, però que no es presta per no patir danys resultants d'agressions no contemplades per les regles o pels usos de l'esport i, en especial, fora del moment del joc. Per altra banda, la tesi que els esportistes actuen de bona fe, només pot servir com una presumpció derrotable. Si es prova que l'agressor, en el transcurs del joc, va tenir la intenció de danyar, que va actuar temeràriament o bé que la lesió va tenir lloc en un espai llunyà a la situació del joc, aleshores la presumpció mancaria de justificació.

Possiblement, com a efecte d'aquesta sensibilització, es comprengui que hi hagués una denúncia pels fets ocorreguts en el partit mencionat i que una jutja dictés una sentència condemnant a quatre mesos de presó, més una indemnització de 1.210 euros a l'autor de l'agressió. I és que la jutgessa va admetre a tràmit la denúncia considerant que l'agressor va actuar amb "ànim de menyscabar la integritat física". No és descarta que aquesta sentència pogués suposar un abans i un després en el tractament de la violència endògena en l'esport espanyol, i en aquest sentit seguiria el rastre d'altres països que ja admeten aquest tipus de denúncies.

D'altra banda, es fa necessària una tasca de delimitació molt fina per determinar quin tipus d'agressions poden donar lloc a una denúncia o eventual condemna penal per un esportista. És obvi que ningú vol, i no seria justificable que cada dilluns es presentessin a les comissaries o jutjats, milers de denúncies per agressions produïdes en les diferents competicions esportives on el contacte físic és intrínsec i inevitable. Els juristes hauran d'embarcar-se en una investigació profunda en relació a quines circumstàncies concretes hauran de prendre's en consideració per iniciar un procés penal, sota pena de donar pàbul a denúncies gratuïtes o irresponsables.

Autor José Luis Pérez Triviño, responsable Subcomissió Ètica Esportiva i Xarxes Socials de l'FCF