Fa uns dies un amic em va dir que s’estava començant a cansar de les crítiques d'alguns pares de l'equip de futbol del seu fill. “Mentre estem veient els partits no deixen a l'entrenador en pau: un mal canvi, el meu fill surt poc, per què han pujat a aquest de categoria... I ja no et vull ni explicar el que li diuen a l'àrbitre”. Em deia després, llevant-li una mica d'importància, que eren comentaris de passadís, de graderia. Aprofitant la seva resposta li vaig dir que el que deien aquests pares podien semblar comentaris de poca importància, coses petites, però no ho eren.

M’explico. Fa uns dies vaig tenir la sort d'assistir a l’IESE de Barcelona a una sessió de treball sobre comunicació i lideratge a càrrec de Juan Pablo Cannata, professor de la Universitat Austral d'Argentina. Ens va explicar una història que voldria compartir amb vosaltres:

El grup de música americà, Van Halen, banda de rock dur i heavy metal, tenen el costum que sempre que van a oferir un concert, demanen que hi hagi en el camerino un bol amb caramels M&M’s ben ple, però que no posin els caramels de color marró. Una vegada, un dels organitzadors d'un d'aquests ‘megaconcerts’, en acabar els va preguntar per què volien un bol d’M&M’s sense els caramels de color marró. Ells li van dir que quan van als concerts, dels primers llocs als quals solen anar és el camerino. “Si veiem que està el bol d’M&M’s sense caramels de color marró anem tranquils al concert. Si veiem que està el bol però no han tret els caramels de color marró, ens comencem a preocupar per les connexions dels micròfons, la programació de les llums, la seguretat de les portes… I si ja no veiem el bol de caramels, alguna vegada ens hem plantejat cancel·lar el concert”. L'organitzador es va sorprendre i els va seguir preguntant. “Si els organitzadors no són capaços de cuidar un petit detall, fàcil, molt fàcil, com que posin uns caramels en un bol d'una determinada forma, com ens hem de fiar de l'organització d'un concert, que tot funcioni bé i que estigui tal com ho demanem en el contracte?”

No deixa de ser una anècdota simpàtica, però em serveix per valorar el cas de l'equip del fill del meu amic. Si aquests pares no són capaços de cuidar i viure alguna cosa tan petita com el respecte cap a l'entrenador del club o cap a l'àrbitre enmig de la graderia amb la resta de pares, com actuarà a casa quan estigui amb els seus fills?

El que els li diria a aquests pares és el següent: has escollit lliurement aquest club, ningú t'ha obligat a apuntar a futbol al teu fill, i en inscriure't has acceptat un ideari, una metodologia, has posat la confiança perquè formin, humana i esportivament, el teu fill. Crec que t'equivoques si segueixes criticant a l'àrbitre o a l'entrenador. Aquí, així no. Canvia o busca't un altre equip.

Personalment, no hem de donar via lliure a aquest tipus d'actuacions, han d'anar acabant, sinó confirmen la dita d’una poma podrida espatlla tot el cistell. Es poden tenir opinions diferents de l'entrenador, només faltaria, però el lloc i el moment de la crítica –parlem d'esports base–, no ho dubtis, no és a les graderies, durant el moment tens d'un partit. Un altre dia, amb calma, demana parlar amb ell i li expliques les teves opinions. Potser, parlant cara a cara, aconsegueixes ajudar i donar un punt de vista que és possible que ell no hagi vist. I mai oblidis ser més pare i menys entrenador.

Si família i club van a una treballant pels mateixos ideals i principis, cuidant els detalls, les coses petites, aquest equip sol ser imparable. Es pot treballar més i millor perquè permet fer les coses amb tranquil·litat i confiança, sabent que tots remen en la mateixa direcció. Per això, solament queda dir #GràciesPares.

Alex Porqueras, responsable de la subcomissió d’Ètica Esportiva i Lluita contra la Violència de la Federació Catalana de Futbol.